El debat per la conservació i rehabilitació de les cases tradicionals de labor del Camp d´Elx continua obert degut, segons alguns mitjans, als problemes que suposa que, moltes d'elles, estiguen situades fora d'ordenació a causa de la seua antiguitat. Una altra problemàtica amb la qual es troben els seus propietaris i propietàries, deriva de la normativa local que dicta que, en els habitatges situats en parcel·les de menys de 10.000 metres, només és possible l'adequació i no la rehabilitació d'aquestes. En altres termes, un habitatge l'estructura del qual necessite una intervenció que assegure la seua estabilitat, sota aquest dictamen no es podria executar. Aquests i molts altres factors són els que amenacen a la tipologia d'habitatge tradicional de les zones rurals d'Elx.

Aquest habitatge tradicional, coneguda com faeneta, va ser l'habitatge propi de famílies d'agricultors des de la dècada de 1930. Aquesta deriva d'una modalitat d'habitatge anterior, quasi desapareguda, que comptava amb una terrassa plana en la seua part superior. Aquest habitatge comptava amb una sola planta, una coberta de dos vessants i un espai posterior destinat a la cria d'animals, cobrint les necessitats bàsiques de qualsevol família de camp. A la façana principal, habitualment orientada al sud, li antecedia un porxo amb la mateixa amplària que l'habitatge, que mitigava la calor en les estades interiors. A més, era un espai cobert, que permetia des de resguardar el carro de treball fins a fer ús d'ell com si d'un menjador es tractara.

En els habitatges de l'horta de l'horta baixa del riu Segura, l'ombra sobre la façana principal l'ofereix una morera o un canyar[1]. En el camp d'Elx, la porxá, com se la coneix en la zona, situada en la part anterior de l'habitatge, és característica d'aquesta tipologia, determinant l'estètica pròpia de la mateixa i condicionant les estades interiors al clima àrid de la zona. Les faenetas, disseminades per l'agro il·licità i “unides a un paisatge de palmeres, donen [al camp il·licità] fesomia netament africana […]”[2], configurant l'estampa rural de la zona.

L'esdevenir d'aquesta tipologia d'immoble, com ja s'ha comentat, depén de molts factors. Un d'ells és l'exigència econòmica que responsabilitza a les famílies propietàries amb tot el pes de la seua conservació. El foment per part del govern local per a la supervivència de les mateixes és essencial.

La desaparició, quasi íntegrament, dels habitatges rurals de sostrada plana és un altre exemple de pèrdua d'identitat de les pedanies d'Elx. En qualsevol cas, és necessari preguntar-se quina importància té conservar els sistemes constructius tradicionals. Caldria preguntar-se si l'essència cultural en les construccions de la zona quedaria desdibuixada; si en un futur seria possible l'estudi de la manera de vida tradicional a través dels seus materials i tècniques constructives.

Autor: Borja Guilló, tècnic del Museu Escolar.

[1] Seijo Alonso, F.G.: Arquitectura Alacantina: El “Riu-Rau”, la masia, l'alqueria, etc. L'habitatge popular. Ed. Biblioteca Alacantina. Alacant, 1975. Pàg. 56.

[2] Ibidem.